Altres sant julià de ramis
Està situat al Pla de Baix, el nucli de població més important de Sant Julià de Ramis, i just al costat d’altres serveis municipals com l’escola bressol, l’escola de Primària i ja una mica més apartats, la biblioteca i el pavelló poliesportiu. Es tracta d’un equipament multifuncional, dotat d’una gran sala amb un escenari mínimament equipat per a les arts escèniques, els vestidors i els serveis de bar i lavabos.
Es posà en funcionament l’any 1994 i a banda de les activitats de caire cultural (teatre, concerts, xerrades i presentacions diverses) també acull altres activitats lúdiques del poble com la Festa Major, la Festa de la Vellesa, finals de curs,...
Equipament modern, situat als baixos d’un edifici d’habitatges i que es va posar en funcionament l’any 2019. Té una superfície de 140 m2, amb una distribució que permet la ubicació dels diversos serveis de biblioteca de manera còmoda i clara. La biblioteca disposa d’un espai infantil, a la zona de l’entrada, i també zona d’exposició temàtica. A la part central s’hi ubiquen les taules de lectura i d’accés als ordinadors. També es disposa d’una zona de butaques per a la lectura individualitzada i de premsa i revistes. A la part del fons, hi ha la zona d’audiovisuals. També es disposa d’una petita sala per a l’estudi i el recolliment, aïllada de la resta. A la zona central es situa el lloc de control, amb dos espais per al personal de la biblioteca i també la zona dels lavabos.
La Biblioteca Neus Català està integrada a la Xarxa de Biblioteques de les comarques gironines, depenents de la Diputació de Girona.
La inauguració de la Biblioteca Municipal es va portar a terme durant els actes de la Festa Major de 2019, i per acord de l’Ajuntament de Sant Julià de Ramis, porta el nom de Neus Català (1915 – 2019), persona activista antifeixista, feminista i la darrera supervivent del camp d’extermini nazi de Ravensbrück (Alemanya).
HORARI HIVERN: dilluns a divendres matí de 9.30 h a 12.00 h i tardes de 16 h a 19:30 h
Antiga casa pairal del segle XVIII, la qual al llarg dels temps ha anat fent diverses funcions: masia de pagès, casa de segona residència, habitatge d’un pintor i finalment fou adquirida per l’Ajuntament, als anys 2000. Aquest equipament, restaurat l'any 2021, s’ha condicionat per a establir-hi a la planta baixa els serveis de bar, sala d’exposicions i lavabos, i a la primera planta, s’ha habilitat com a habitatge per a la presència d’una família o persona en règim de masoveria.
L’equipament de Can Bóta és una aposta municipal per establir dins del recinte arqueològic dels Sants Metges (poblat iber i església romànica) i el Castellum Fractum, un punt de servei, de rebuda i d’informació a totes les persones que habitualment pugen a la muntanya. Gràcies al Pla de gestió i explotació patrimonial de la muntanya de Sant Julià de Ramis, encarregat per l’Ajuntament a l’empresa Alisis, es va establir l’equipament de Can Bóta com el punt clau de tota la muntanya, tant pel que fa a l’oferta cultural del propi patrimoni com de les activitats diverses que s’hi puguin desenvolupar.
L’equipament de Can Bóta es posa en marxa el mes de juliol de 2022.
L’església dels Sants Metges, al cim de la muntanya de Sant Julià, sobre el congost del riu Ter, i dedicada als sants Cosme i Damià, fou l’antiga parròquia de Sant Julià de Ramis fins que el 1943 es traslladà al nou edifici, al costat de l’N-II.
La construcció primitiva, que data de començaments del s. xi, té influència dels models llombards i de l’arquitectura preromànica. La planta basilical és de tres naus molt estretes i allargassades, cobertes amb volta de canó i capçades a llevant per tres absis. El de tramuntana fou suprimit en construir la sagristia. Les voltes de les naus tenen un canvi de nivell prop dels absis, i els arcs formers que separaven les naus foren molt modificats per suprimir els pilars que hi havia entre ells. Primer es van construir unes arcades dobles, encara en època romànica, a cada costat, per suprimir el pilar pròxim al presbiteri, i després, ja al s. xviii, se’n va construir una de triple al costat nord de la nau central que és contemporània a la creació de la capella lateral nord, al nou campanar i a la sagristia. En la part de ponent els arcs estaven tallats per un cor, just on, a sota, s’obria la porta primitiva, la qual es traslladà a migdia, ja amb una factura renaixentista.
L’edifici no té ornamentacions a excepció d’uns arcs llombards a l’absis central. Aquest absis estava parcialment tapat a l’exterior per una escala que anava a sobre la sagristia i al campanar. Tot l’edifici té grans carreus romans aprofitats, tant a les parts romàniques com a les posteriors. L’any 1610 es construeix la capella del Roser i segons les inscripcions que figuren a l’interior, l’any 1736, es du a terme una nova modificació, promoguda per la família Pagès. Amb les obres de restauració, portades a terme conjuntament per la Diputació de Girona i l’Ajuntament de Sant Julià de Ramis, finalitzades l’any 1997, es volgué reposar l’estructura romànica inicial: reconstruir els pilars interiors, recuperar l’absis central i el de tramuntana, desmuntar el cor, la sagristia, l’escala del campanar i obrir la porta primitiva. Alhora es va portar a terme una investigació arqueològica, que va posar al descobert l’existència d’estructures ibèriques, com restes del poblat ibèric a sota la sagristia i una estructura de planta rectangular sota els absis. Pel que fa a l’advocació als sants metges Cosme i Damià com a patrons secundaris del poble, data de quan l’antiga parròquia estava dedicada a sant Julià, molt venerat entre els antics cristians. No obstant això, els sants metges, amb un culte popular i una llarga veneració a Sant Julià de Ramis, celebrada el 27 de setembre (actualment se celebra el 26 de setembre), degueren substituir, com en molts altres indrets, la primitiva dedicació romana a Càstor i Pòl·lux.
El pavelló poliesportiu, tot i tenir la prioritat en l'activitat esportiva i física, a la planta primera s'hi han habilitat diverses sales que sovint són emprades en activitats culturals: Aula de Música de l'EMG (Escola Música del Gironès), sala d'exposicions, especialment durant la Festa Major, sala de xerrades i cursets, tallers, sala de la Gent Gran....
El topònim amb què s’identifica aquest espai «castellum» apareix en un document del s. IX en el que es fa referència a una construcció en ruïnes, un castellum fractum (castell trencat, en ruïnes) a la muntanya de Sant Julià.
Es tracta d’una fortificació militar del període tardo-antic romà. Aquesta fortificació devia abastar tota la zona alta de la muntanya, però és en la part més elevada on es va construir aquesta caserna. El lloc on està situat és un dels punts més elevats del turó de Sant Julià (l’altre és del poblat ibèric), amb un excel·lent domini visual del pas entre l’Empordà i la plana de Girona.
Els treballs de prospecció arqueològica han permès comprovar l’existència d’estructures de l’antiga muralla ibèrica que marcava els límits del poblat a l’extrem nord en els nivells més baixos dels murs de la fortificació.
S’ha pogut identificar la planta general de la construcció, clarament simètrica i regular. L’edifici s’organitza en funció d’un pati central rectangular i als costats es disposen vàries habitacions corresponents a una segona fase. Es conserven els murs originals fins una alçada de 40 cm, assentats damunt la roca natural la qual sol presentar incisions per a sustentar les estructures. Les habitacions són de grans dimensions, allargades, pavimentades amb morter i revocades de calç, encara que a la part sud s’aprofita la superfície natural de la roca. Les estances van servir per a diverses funcions relacionades amb la missió del castellum: vigilància de la via romana i recolzament de les unitats militars que hi passaven (barracons per als soldats, magatzems d’armes i d’aliments, etc.).
En un primer moment l’espai central estava cobert, constituint una gran estança amb primer pis i les habitacions del voltant només tenien planta baixa. En un segon moment, atribuïble a una reforma que es podria datar a finals del s. V o s.VI dC, l’espai central es converteix en un pati celobert, les habitacions sustenten un primer pis, reforçat amb una sèrie de pilans adossats als murs, i la porta es veu protegida per dues torres.
En tots dos moments, a l’extrem nord-oest hi havia un bastió coronat per una torre de vigilància, però només es conserven dues fileres visibles i la resta ha desaparegut. Segurament estava unida a l’edifici principal, a l’alçada del primer pis. Els investigadors intueixen que hi havia en aquest lloc una torre anterior a aquest quarter i que en l’època ibèrica s’havia terraplenat aquest indret.
S’ha datat aquest establiment entre els s. IV i inicis del segle VIII dC. En el seu moment inicial es recolza en les consideracions defensives del Baix Imperi, orientades al manteniment de les fronteres amb un sistema de defensa que protegís les principals vies de comunicació, mitjançant petits destacaments situats en punts de bon control visual. En aquest sentit, l’assentament de Sant Julià està situat sobre el pas de la Via Augusta.
Una reocupació puntual d’aquest assentament s’interpreta en relació a la integració de la franja septentrional de Catalunya en el domini carolingi (Marca Hispànica). En aquest nou context defensiu, l’assentament de Sant Julià perd la seva qualitat estratègica. La rendició de Girona al àrabs, entre el 715 i el 717, comportà l’abandonament del castellum i la vella fortalesa deixà de ser-ho. Possiblement l’any 785 els francs varen usar el castellum com a base de les seves operacions militars prèvies a l’ocupació de la ciutat de Girona.
L’any 1996 s’inicià una etapa d’intervencions en el castellum i un cop finalitzada l’excavació de l’any 2000 s’iniciaren els treballs de consolidació de les estructures. En el període comprès entre els anys 2005 i 2015 es portà a terme un projecte d’adequació de les restes per a la seva visita mitjançant un conveni de col·laboració científica entre l’Ajuntament de Sant Julià de Ramis i la Universitat de Girona, amb la incorporació l’any 2008 de la Diputació de Girona. Aquesta col·laboració ha continuat fins avui.
Aquest espai arqueològic ha donat el nom a la recuperada escola pública del poble.
Al veïnat de Montagut, s'ha naturalitzat un gran espai, a tocar la riera de la Rasa, on s'hi ha restaurat un antic molí aiguader (Molí de Can Bram). El projecte de recuperació de l'entorn, executat als anys 2000, també contempla la construcció d'una pista poliesportiva, un espai de picnic i un petit parc infantil. Darrerament s'ha fet coincidir aquest espai amb el trajecte de la Via Verda que mena cap al Pla de l'Estany.
Ja a finals del s. xix, i sobretot als inicis del s. xx, la població de Sant Julià va experimentar un creixement considerable al costat de l’actual carretera Nacional II. L’església dels Sants Metges (la parròquia, fins llavors) va anar quedant allunyada del gruix de la població. Amb els fets ocorreguts el juliol de 1936, amb la crema dels retaules i altars de fusta, ornaments sagrats i bancs, les relíquies dels sants van desaparèixer i no es recuperaren fins als anys seixanta. El deteriorament interior per l’incendi va fer evident la necessitat de buscar un nou emplaçament a l’església parroquial. Va ser a finals de 1939 quan, en una acció conjunta de l’Ajuntament franquista i la Junta Parroquial, es va decidir construir el nou temple i la rectoria actuals, en uns terrenys cedits per la família Pòrtulas. El projecte inicial, a càrrec de l’arquitecte gironí Ignasi Bosch i Reitg, plantejà una estructura de forma tradicional de creu llatina, del presbiteri a l’absis circular; el campanar, situat damunt del cancell de l’entrada, i, a banda i banda, dues capelles independents, la del baptisteri i la del Sant Crist.
D’ençà de l’any 1940 se succeïren les obres de la nova església, amb aportació econòmica del mateix Ajuntament, en efectiu i avalant crèdit, els veïns i la Junta Nacional de Reconstrucción de Templos Parroquiales de Madrid, per mitjà del governador civil del moment i la intervenció directa del director general d’Afers Eclesiàstics, Mariano Puigdollers. Malgrat no haver finalitzat encara les obres, perquè mancava una de les naus laterals i l’acabament del campanar, el 20 de setembre de 1942, s’obrí al culte el nou temple. Això sí, tot i no disposar del campanar previst, el 29 de setembre del mateix any es va beneir i col·locar una campana, de nom Juliana, Narcisa i Montserrat, regal de la família Pérez Rodeja.
Finalment, el 9 de febrer de 2011, el bisbe Francesc Pardo va beneir el nou campanar, fruit del projecte refet pels serveis tècnics municipals, essent alcalde Narcís Casassa. Era una construcció molt més modesta que la del projecte inicial però del tot funcional.
