Castellum Fractum

El topònim amb què s’identifica aquest espai «castellum» apareix en un document del s. IX en el que es fa referència a una construcció en ruïnes, un castellum fractum (castell trencat, en ruïnes) a la muntanya de Sant Julià.

Es tracta d’una fortificació militar del període tardo-antic romà. Aquesta fortificació devia abastar tota la zona alta de la muntanya, però és en la part més elevada on es va construir aquesta caserna. El lloc on està situat és un dels punts més elevats del turó de Sant Julià (l’altre és del poblat ibèric), amb un excel·lent domini visual del pas entre l’Empordà i la plana de Girona.

Els treballs de prospecció arqueològica han permès comprovar l’existència d’estructures de l’antiga muralla ibèrica que marcava els límits del poblat a l’extrem nord en els nivells més baixos dels murs de la fortificació.

S’ha pogut identificar la planta general de la construcció, clarament simètrica i regular. L’edifici s’organitza en funció d’un pati central rectangular i als costats es disposen vàries habitacions corresponents a una segona fase. Es conserven els murs originals fins una alçada de 40 cm, assentats damunt la roca natural la qual sol presentar incisions per a sustentar les estructures. Les habitacions són de grans dimensions, allargades, pavimentades amb morter i revocades de calç, encara que a la part sud s’aprofita la superfície natural de la roca. Les estances van servir per a diverses funcions relacionades amb la missió del castellum: vigilància de la via romana i recolzament de les unitats militars que hi passaven (barracons per als soldats, magatzems d’armes i d’aliments, etc.).

En un primer moment l’espai central estava cobert, constituint una gran estança amb primer pis i les habitacions del voltant només tenien planta baixa. En un segon moment, atribuïble a una reforma que es podria datar a finals del s. V o s.VI dC, l’espai central es converteix en un pati celobert, les habitacions sustenten un primer pis, reforçat amb una sèrie de pilans adossats als murs, i la porta es veu protegida per dues torres.

En tots dos moments, a l’extrem nord-oest hi havia un bastió coronat per una torre de vigilància, però només es conserven dues fileres visibles i la resta ha desaparegut. Segurament estava unida a l’edifici principal, a l’alçada del primer pis. Els investigadors intueixen que hi havia en aquest lloc una torre anterior a aquest quarter i que en l’època ibèrica s’havia terraplenat aquest indret.

S’ha datat aquest establiment entre els s. IV i inicis del segle VIII dC. En el seu moment inicial es recolza en les consideracions defensives del Baix Imperi, orientades al manteniment de les fronteres amb un sistema de defensa que protegís les principals vies de comunicació, mitjançant petits destacaments situats en punts de bon control visual. En aquest sentit, l’assentament de Sant Julià està situat sobre el pas de la Via Augusta.

Una reocupació puntual d’aquest assentament s’interpreta en relació a la integració de la franja septentrional de Catalunya en el domini carolingi (Marca Hispànica). En aquest nou context defensiu, l’assentament de Sant Julià perd la seva qualitat estratègica. La rendició de Girona al àrabs, entre el 715 i el 717, comportà l’abandonament del castellum i la vella fortalesa deixà de ser-ho. Possiblement l’any 785 els francs varen usar el castellum com a base de les seves operacions militars prèvies a l’ocupació de la ciutat de Girona.

L’any 1996 s’inicià una etapa d’intervencions en el castellum i un cop finalitzada l’excavació de l’any 2000 s’iniciaren els treballs de consolidació de les estructures. En el període comprès entre els anys 2005 i 2015 es portà a terme un projecte d’adequació de les restes per a la seva visita mitjançant un conveni de col·laboració científica entre l’Ajuntament de Sant Julià de Ramis i la Universitat de Girona, amb la incorporació l’any 2008 de la Diputació de Girona. Aquesta col·laboració ha continuat fins avui.

Aquest espai arqueològic ha donat el nom a la recuperada escola pública del poble.